Artículos

Costumisme musical

La música ens reverbena cada dia. Indepenentment de l’estil o els grups que ens agraden, és part fonamental del nostre món. Una cançó és capaç d’alegrar-nos el dia o de fer-nos pensar en eixa persona o en aquell record.

No obstant, però, les cançons també ens conten històries. Algunes són com petits contes que tenen un aprenentatge amagat en la seua lletra. I cada vegada més, els grups musicals tiren mà d’aquest costumisme musical per a esdevenir el seu propi segell d’identitat.

D’això en saben molt a la música catalana. Precisament, un dels grups estrela que donarà la benvinguda al curs universitari de la UV empra aquest marcat estil en les seues creacions. Fins al punt de que, potser, Manel siga el grup més reconegut actualment al panorama de la música catalana, i si no el que més, un dels que recull una major rellevància.

El grup de pop rock, format per Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallbé va traure al mercat el seu primer disc l’any 2008, que va rebre el nom de Els millors professors europeus, i ja va rebre el Premi a millor disc Pop Rock de l’any atorgat per la revista Enderrock. Després van eixir del forn 10 milles per veure una bona armadura (2011), Atletes, abixin de l’escenari (2013) i per últim Jo competeixo (2016). Amb aquest últim, Manel es va convertir el passat mes d’abril en el primer grup en aconseguir tres entrades consecutives al cim del rànquing de ventes estatals amb tres àlbums cantats en català.

No us heu plantejat mai que se’n va fer d’aquella Banda de rock que heu escoltat aquest matí a la ràdio? Ells sí.

 

 

I tal vegada ells estàven tant farts com nosaltres del tradicional “Cumpleaños feliz” de Parxís, i van traure la seua pròpia cançò d’Aniversari.

Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit:
“que demani un desig, que demani un desig”.
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremàven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Però se’ns dubte, la cançó per excel·lència és la que té com a títol la paraula que tothom empra quan va a escriure una carta: Benvolgut. Aquesta, en concret, sembla escrita a l’ex d’una parella actual. I de manera magistral.

 

Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.

Però hi ha més títols amb una gran força com són La cançó del soldadet, Ai dolors, La cançó del dubte, Al mar o tantes altres.

 

De fet, al concert de benvinguda de la UV, els Manel agafen el relleu d’un altre grup semblant a ells en això de contar històries per reflexionar: Els amics de les Arts, que van actuar a l’edició del 2015, precisament deu anys després dels seus inicis.

els-amics-de-les-artsPerò no va ser fins 2009 quan aconseguiren un reconeixement major gràcies al disc Bed & Breakfast. Després veniren Espècies per catalogar (2012) i Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014).

S’heu plantejat alguna vegada com seria lligar plantejant-ho com un partit de futbol? Ells, de fet, ho féren canço. I ho teníen clar: un 4-3-3.

 

Amb un bon onze inicial
vull guanyar tres punts de glòria
per la porta principal
entrar als annals de la història.

I és que en temes de lligar
bé que es pot perdre una lliga
si no està tot estudiat
si la tàctica fa figa.

De porter per parar els gols
em posaré una cuirassa
per si d’entre naps i cols
va i m’enduc una carbassa.

I una defensa de quatre
amb centrals ben contundents
la prudència i la paciència
imperant en tot moment.

Si les coses van maldades
penso plantar l’autobús
quatre frases mal comptades
i que passin els minuts.

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, si us plau poco picante que no ho puc suportar

I em reservo a la banqueta
un parell de melodrames
fan a l’esquerra i la dreta
són els típics trenca-cames

I de quatre caixa o faixa
un accent agironat
donaran joc les ve baixes
que m’esforço en remarcar

Deixant-se caure a l’esquerra
pivot recuperador
fixo la mirada a terra
si la cosa va pitjor

De mitja punta fent boia
una cita intertextual
A mi m’agrada en Paul Auster,
és boníssim tal i qual.

I tota l’artilleria la concentraré al davant
a l’esquerra, Martin Codax
provant d’evitar l’orsai

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, per anar a fer amb tu una copa, em vull classificar

D’extrem dret deixaré caure
que allà a Sant Miquel del Fai
tinc caseta i que les taure
i els aquari encaixem guai

I de carrilers per banda
somriures adolescents
tan repetits tan estudiats
tan entrenats digitalment

Vull amb la meva gran jugada
quatre notes a uniso
et faig cometre una falta
dius “Adoro els cantautors”

Davanter centre amb olfacte
hi ha una arrancada explosiva
rematant centrada exacta
si és que la centrada arriba

-Nena, saps que tinc un grup? Toco als amics de les arts.
-Què?
-Els amics de les arts.
-Un grup… de què?
-De música.
-Ah.
-Sí, de, de música.
-És que jo el rock català no…
-No… ?
-No.
-No bueno, tampoc és que…
-Que què?
-Que no és ben bé… No saps aquella que diu “Ho sento molt”?
-Com?
-No, res, tranquil·la, et porto a casa?

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, demà hi ha la repesca i ho mirarem d’arreglar

Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha
Uh-lé-lé, uh-là-là, demà hi ha la repesca i ho mirarem d’arreglar

D’aquest protagonista estem acostumats a les seues pel·lícules d’acció. A veure’l a les catifes roges, a Hollywood… però no s’heu plantejat mai què és el que sent L’home que dobla en Bruce Willis?

 

També han imagina’t eixe moment en que esteu els dos al sofà i la teua xica et diu, de sobte i sense anestèsia, que vol ser mare. I és aleshores quan comencen els Miracles.

 

Jo que era feliç vivint installat
en l’eterna improvització de low cost
divendres de cine, va fotem algo i menús degustació.

Ja em vaig ensumar que tot aquell silenci
era el preludi d’una gran declaració
vas parar la tele, et vas girar, vas somriure i vas dir
“Joan, a això nostre li manquen emocions”.

I quan ets dona hi ha un moment
que de dins sents una crida
i no saps per què però tens un gran desig
tan gran com la vida, i prens una decisió.
I a tu potser et va semblar
que marcava un pas de funky
però era un moviment d’espatlla,
gentilesa d’un calfred farcit de pànic.
Ho reconec, vaig tenir por.

Carinyo no soc en Terry Maison
però fa dies que he detectat
un immens desig de ser mare
i creu-me que no estic preparat,
he dit que no estic preparat.

Nou mesos després va arribar la Maria
i ves per on de sobte ara sen’s feia molt curt el dia
i molt llarga la nit.
I ens vam autoimposar fer esport
i minimitzar dèries que tu i jo,
carinyo meu, no hem estat mai uns fora de sèrie
ni de cos ni d’esperit.

Carinyo no em demanis miracles
no soc com el Bitter Kass
en tenim un i ja en vols un altre
i a mi em cal anar a pas a pas.
He dit que em cal anar pas a pas
a paaaas.

I fins aquí, au revoir senyors.
Ara passem a una altra lliga
de bolquers, escoles, Dalsy, de patir fora de mida.
D’elevins cada dissabte, de fer OK des de la grada
i de renunciar al que som per madurar a marxes forçades.

Però sempre queda un Peter Pan
fotent la guitza a dintre nostre
atrinxerat en aquells temps
sense preocupacions ni sostre.

Però no patiu que no esteu sols
però no patiu que per a mirar d’alleugerir-ho, no patiu…

Podrem fer de tant en tant un Guitar Hero…

Altres dels seus èxits costumistes són Jean Luc, Ja no ens passa, Preferiria no fer-ho o El Matrimoni Arnolfini .

 

Aquestos són tan sols dos grats exemples de quan la música es converteix en entreteniment, però alhora ens permet reflexionar sobre la nostra vida passant una estona agradable. I amb el valor afegit de que es tracta de música que ha sabut obrir-se pas més enllà de les seues fronteres.

Per molts anys més de bona música.

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s